Plaça de Catalunya, Línia 1, direcció Fondo.
Dos quarts de deu del matí.
Un home es passeja per l'andana fent esses. Camina, vacil·lant, camí de l'escala que du al vestíbul. Quan hi està a punt d'arribar fa marxa enrere i s'acosta al precipici de la plataforma. S'atura. I s'abandona al buit. O es mareja i cau a la via. Qui sap.
“No es movia i he pensat que el podia apartar”, pensa un jove, de 45 anys, en la mil·lèsima de segon que passa mentre veu que l'home és a baix i el tren és a punt d'entrar a l'estació. Un impuls. Deixa la seva bossa negra a terra i es llança al buit per salvar-lo. I aleshores el soroll inconfusible del comboi, que irromp a l'estació.
Que freni, crida tothom, que freni. I el conductor reacciona, però massa tard, quan pràcticament mig tren ja és a dins. Tot són crits.
L'angoixa dels que ens ho mirem des de l'andana sense poder-ho creure. Són sota el tren. Tots dos sota el tren.
El pitjor... Un senyor gosa atansar-se a mirar sota el vagó. Alça la veu: “Que no es mogui, digueu-li al conductor que no es mogui”.
Vius? Són vius? I aleshores algú diu que potser sí.
D'entre els baixos de la juntura entre dos vagons, ajuden a sortir, estirant-lo pels braços, el primer home, el que s'havia deixat caure a la via, lleugerament tacat de sang, perfectament sa. Després rescaten l'heroi. S'havien refugiat en el forat d'aire que hi ha entre el rail i la paret del cabal de la via.
El salvador camina impol·lut, gairebé impassible, per la plataforma, buscant la seva bossa.
Ningú diria que acaba de salvar una vida. I jo que la hi recullo de terra i li dic: “ets un valent”. I després, la pregunta: ¿què pensaves quan t'has llençat a salvar-lo? I ell respon amb una frase breu i desconcertant. “L'apartaria. No es movia i he pensat que l'apartaria”.
Via: Avui
